Gran Germà d’última generació

“Dotze anys després dels atemptats de l’11 de setembre, la qüestió segueix sent trobar un equilibri entre seguretat nacional, llibertats públiques i dret a la informació”. Aquest és el ‘quid’ de la qüestió una vegada més, formulat en l’edició de dimarts del diari progressista francès ‘Le Monde per la seva directora, Natalie Nougayrède. Aquesta és la clau de l’assumpte, portat una altra vegada al primer pla de la reflexió periodística i acadèmica, política i social, després que el diari revelés una operació massiva d’espionatge de l’Agència Nacional de Seguretat (NSA, per les seves sigles en anglès), que va acumular metadades de 70,3 milions de comunicacions telefòniques fetes a França entre el 10 de desembre del 2012 i el 8 de gener del 2013. No es tracta de trencar el funcionament dels serveis encarregats de garantir raonablement la seguretat col·lectiva dels ciutadans, sinó de fixar límits per preservar la vida privada. Es tracta, en suma, de donar a conèixer pràctiques que “permeten llegir en les nostres vides, els nostres contactes i les nostres opinions com en un llibre obert”, escriu Nougayrède amb encert.

Els esforços del Govern dels Estats Units per desprestigiar Edward Snowden, artífex de les revelacions, a qui presenta com un traïdor que debilita la seguretat nacional, no afecten el fons de l’assumpte: la consideració de sospitosos habituals aplicada a milions de persones en països aliats, inclosos presidents, primers ministres, càrrecs electes, empresaris i legions de ciutadans que tenen com a única característica comuna el fet de ser usuaris de les xarxes de telecomunicacions. Tampoc afecta el nus de la trama el fet que Snowden hagi trobat refugi a Rússia, amb trets cada vegada més acusats d’Estat mafiós, ni el desmentiment del general James Clapper, director de la Intel·ligència Nacional dels Estats Units, que considera falses les dades publicades per ‘Le Monde’, sense que, a banda d’això, ningú hagi donat crèdit a les seves paraules. Perquè Clapper i, amb ell, allò que es coneix com a comunitat d’intel·ligència se senten legitimats per l’amenaça terrorista i per una certa tradició nacional, encara que siguin els aliats de l’OTAN, el Brasil, Mèxic i algun altre país amic els escenaris de l’espionatge massiu.

A la veta ecològica de Clapper no hi tenen cabuda les preguntes tantes vegades formulada per moralistes i pensadors sobre la bondat o no d’un comportament. “¿Com podem estar segurs que una acció és justa?”, planteja el filòsof Isaiah Berlin a l’assaig ¿Existeix aún  la teoría política? En el delicat discurs del pensament de Berlin no hi ha lloc per a una resposta categòrica, inequívoca, sinó més aviat per a una reflexió matisada pels dubtes que apareixen a casa pas. “Descobrim que no estem segurs del que hem de fer per aclarir les nostres ments –va escriure Berlin–, buscar la veritat, acceptar o rebutjar respostes anteriors a aquestes preguntes”.

L’únic enfocament possible en el món de l’espionatge, als Estats Units i en qualsevol altre lloc, és el que es desprèn del principi segons el qual el fi justifica els mitjans. Gairebé sense matisos, el que realment compta no són els mètodes, sinó el resultat final obtingut a través de procediments que unes vegades són honorables i altres menyspreables. Els regats en curt de l’Administració de George W. Bush per justificar el recurs a la tortura en nom de la seguretat constitueixen una prova bastant coneguda d’aquesta doctrina. A partir d’aquí és relativament fàcil arribar a la conclusió que l’entramat institucional i legal de les democràcies no és garantia suficient per posar-nos a recer de la barbàrie. Al contrari que en el pensament d’Immanuel Kant, per a qui la seguretat és “una clàusula mínima de protecció que permet al subjecte experimentar la llibertat”, d’acord amb la síntesi de Michaël Foessel, els gestors dels serveis d’espionatge entenen que perquè ciutadans lliures experimentin la seguretat, han d’acceptar una retallada de la seva llibertat. La seguretat entesa com un dret es converteix així en un valor conquistat pel qual d’ha de pagar un preu.

En l’atmosfera ideològica dels Estats Units flota sempre, a més, el llegat de Leo Strauss (1899-1973) i els seus deixebles, radicalment convençuts de dues realitats: en primer lloc, “el liberalisme occidental condueix al nihilisme”, en expressió d’un dels seus seguidors, el professor Harvey Mansfield, de la Universitat de Harvard; en segon lloc, els Estats Units tenen el destí únic de combatre les forces del mal a tot el món. A la llei patriòtica, aprovada després dels atemptats de l’11-S, i en la utopia reaccionària –una altra vegada, més seguretat a canvi de menys llibertat–, defensada pels ‘neocon’, encoratja la convicció que la responsabilitat d’una missió universal per complir justifica comportaments bastant allunyats de la lleialtat entre estats aliats, la transparència democràtica i els sistemes de control institucional. Però en els segments més tradicionals de la societat nord-americana, el pensament de Strauss no incomoda i en el món de l’espionatge i els serveis secrets proporciona elements de convicció útils per utilitzar-los davant l’opinió pública.

Una de les grans sorpreses és que el descobriment d’un Gran Germà d’última generació que treballa a tota màquina s’hagi produït durant la presidència d’un liberal pragmàtic, però liberal al capdavall, com Barack Obama, l’inquilí de la Casa Blanca que millor ha caigut als europeus des dels dies de John F. Kennedy. Encara que si es presta atenció al comportament de la comunitat d’intel·ligència des del final de la segona guerra mundial, s’arriba fàcilment a la conclusió que els Estats Units, amb independència de la coloració ideològica de cada president, mai han deixat de ficar el nas en la vida i els comportaments dels europeus per més aliats que siguin. La diferència és que ara disposa d’eines que abans no tenia i compta amb la col·laboració entregada dels gegants de les noves tecnologies, segons posa en relleu un esquema per altres clarificador publicat per ‘Le Monde‘.

La gesticulació europea sobre tot això no deixa de ser un senyal eloqüent d’impotència. La passivitat o la submissió davant el comportament de la NSA, trencat episòdicament pels casos d’espionatge a França, per la sospita que el mòbil d’Angela Merkel ha estat intervingut i que, en fi, rar és l’Estat europeu que no ha estat sotmès a vigilància –Espanya també–, no fa més que corroborar la subjecció de la Unió Europea a una estratègia militar i política, la dels Estats Units, que no controla i en què participa massa sovint de manera més aviat simbòlica. En els plans dissenyats per la Casa Blanca, els departaments d’Estat i Defensa i les agències federals de seguretat, és secundària l’aportació conceptual i pràctica d’Europa. Davant el multilateralisme diplomàtic i la col·laboració amb els aliats, tantes vegades defensats per Obama, s’imposa la realitat d’una política de seguretat en què els europeus són objecte d’espionatge.

Les deliberacions del Consell Europeu d’aquesta setmana reflecteixen potser un disgust momentani, però estan lluny de forçar una alteració dels plans nord-americans. La concomitància del complex tecnològic nord-americà amb l’Administració, que fa possible un rastreig sense fronteres, posa el control de l’espai virtual, almenys a Occident, en mans dels Estats Units de manera  gairebé exclusiva, erosiona el principi d’igualtat i respecte entre aliats i confirma que els interessos del complex militar industrial, auxiliat per les noves tecnologies, es mantenen per sobre de les urnes i els designis dels governants. En realitat, pot ser que la llibertat de trànsit i circulació en la xarxa sigui la millor de les eines per controlar les pulsions dels usuaris –és a dir, de tots–, perquè en la mesura en què se sàpiga quins són les seves rutes de navegació, els seus interlocutors telefònics, els seus amics a Facebook o el contingut dels seus missatges en el correu electrònic, més detallat serà el perfil de què disposaran els serveis d’informació. Aquesta és la gran paradoxa possible: llibertat de moviments per espiar-nos millor.

About Albert Garrido

Albert Garrido. Llicenciat en Periodisme. Va cursar Història a la Universitat de Barcelona. Professor a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona i a la Universitat Internacional de Catalunya. Autor del llibre 'La sacudida árabe'.
Tagged , , , , , , , , , , , , . Bookmark the permalink.

Deixa un comentari