Groenlàndia (2): El país del gel

Va ser molt astut Erik el Roig quan al segle XI va descobrir, escapant-se com a fugitiu d’Islàndia, l’illa de Groenlàndia i li va posar el nom que li va posar: el País Verd. Va ser una bona campanya de promoció, per atraure possible colons (el verd sempre atrau més que el gel, és clar), però el fet és que només la costa de Groenlàndia és habitable. Un 83% de l’illa està cobert per un gran camp de gel d’uns 2.500 quilòmetres de llarg per 1.100 d’ample. És el país del gel, una enormitat freda i distant, com pot veure’s des de l’avió, poc abans d’aterrar a Kangelussuaq.
 
 
Gel i més gel, en una visió que sembla per moments la d’un infern gelat que et fa valorar molt més les aventures dels pioners que el van travessar mentre anaven a la recerca de coronar el Pol Nord, com Nansen, Amundsen i fins i tot el controvertit Peary.
 
 
Quan l’avió baixa per aterrar, el gel mostra les seves cicatrius, les seves arrugues, esquerdes, els rius improvisats que forma l’aigua glacial.
 
 
És una primera visió de Groenlàndia, d’una illa màgica que et tempta amb la seva enormitat de gel, però que també ofereix una costa habitable, sobretot a la part oest, tal com es veu des de l’avió a punt ja d’aterrar a Kangerlussuaq.
 
 
De sobte, el gel mor i deixa pas a les roques, a una estreta franja de terra on viuen els 56.000 groenlandesos, una petita xifra per a una gran illa de més de dos milions de quilòmetres quadrats, que quadripliquen la superfície d’Espanya. L’aventura de Groenlàndia està a punt, comença un nou viatge al Gran Nord.