Groenlàndia (4): Icebergs talla XXXL

No és fàcil conviure amb un iceberg. Això és una cosa que saben molt bé a Groenlàndia, on per poc que et despistis se’t planta un iceberg al jardí. I no un iceberg de butxaca, sinó de mida catedralícia, dels que fan que casa teva es converteixi en una cosa així com una maqueta.
      Quan, en el meu camí cap al nord de Groenlàndia, a bord del Fram, vaig veure els primers icebergs, no parava de fer-los fotos. Era màgic. N’havia vist molts fa un any, en un viatge a les illes Svalbard, però, comparats amb aquests, aquells semblaven de guarderia. Aquí, a prop de Qeqertarsuaq, a Disko Bay, els icebergs són de talla XXXL.
 
 
El mal d’un iceberg és quan veus que s’està acostant massa. És llavors quan apareix la síndrome Titanic i els passatgers del Fram comencem a deixar anar rialletes nervioses. Si a sobre l’implicat s’ensorra, esquerdant-se amb un soroll tràgic que no sembla augurar res de bo, les rialletes es frenen per deixar pas a una preocupació sense mitges tintes.
 
 
Després de desembarcar del Fram, pels escassos carrers de Qeqertarsuaq (“l’illa més gran”) em vaig adonar que als inuits no els preocupen els icebergs. Per a ells són el paisatge quotidià. I això que per al meu gust estan massa a prop, fins a l’extrem que al camp de futbol semblen les grades d’un estadi. 
 
Però, bé, suposo que per als groenlandesos això de tenir un iceberg a quatre passes és com per a nosaltres tenir el cotxe al garatge. O un camió. Salvant les distàncies, per descomptat}.