Groenlàndia (5): Un lloc anomenat Uummannaq

Als inuits, que són molt seus en les coses de l’humor, els agrada dir a Uummannaq “el Rio de Janeiro de Groenlàndia”. No és pel clima, per descomptat, ni per les inexistents escoles de samba. Diuen així a aquesta població de 1.500 habitants, situada en un lloc límit, lluny de gairebé tot, per l’impressionant cim de 1.170 metres d’altura que sembla protegir-la.
 
 
L’arribada a l’illa d’Uummannaq talla la respiració, tant pel cim de doble punta com per les cases pintades de colors escampades sobre les roques i, en especial, pels icebergs de totes les formes i mides que semblen formar una barrera per dificultar el desembarcament.
 
 
A Uummannaq es respira Gran Nord per tot arreu. Bufa un fort vent, estem a 4 graus i ni tan sols amb les llanxes resulta fàcil obrir-se pas en el seu petit port.
 
 
Els pesquers que alimenten la factoria de peix que hi ha a Uummannaq tenen dificultats per fer-se a la mar, i hi ha moments que semblen perduts enmig del mar de gel.
 
 
Quan per fi aconseguim desembarcar, deambulo pels carrers en pujada d’Uummannaq, entre cases pintades amb colors vius, escales de fusta, peix posat a assecar, gossos lligats de mirada trista que anhelen l’arribada de l’hivern per sentir-se lliures i cares opaques dels pocs inuits que surten al carrer.
 
Malgrat la impressió inicial, Uummanaq se’m revela com un poble agradable enmig d’un ambient hostil. Els icebergs estan allà mateix, com si pretenguessin assetjar l’illa, però acaben sent una companyia necessària.
 
 
En un dels foscos bars del poble, plens de bevedors capcots i circumspectes, un inuit m’explica que “la muntanya protectora” els ajuda que tot sigui més suportable. Deu ser això.