Groenlàndia (i 6). Però, ¿on és el Mediterrani?

En diuen mar, com el Mediterrani, però és evident que l’Àrtic que envolta Groenlàndia no té res a veure amb un mar plàcid, amb cales, platges, pins i roques on la gent s’ajeu a prendre el sol, o amb una aigua on és un plaer fer un bany. Aquí, t’aixeques al matí i et trobes amb un mar d’un color gris metàl·lic i 3 graus de temperatura. Brrr! I exclames: “Vaya, vaya, aquí no hay playa…”

Es comprèn amb un temps com el de la foto, amb núvols negres, icebergs i una costa deserta i gelada, l’últim que et ve de gust és fer un bany. Però cal acceptar que, per un altre costat, aquest mar té moments de gran encant, amb espectaculars paisatges que semblen sorgits de la imaginació d’un romàntic alemany; del sector torturat, per descomptat.

I quan això passa, et reafirmes que el viatge a Groenlàndia, que avui arriba al seu final, ha valgut molt la pena, encara que per moments, navegant entre la boira i la foscor, la silueta del Fram, vaixell de nom mític, sembli més aviat la d’un vaixell fantasma que s’aventura entre el gel a la recerca d’una aventura cada vegada més difícil.

I així fins a la pròxim viatge. Bye, Bye, Greenland! Adéu icebergs, fins aviat paisatges àrtics.