Una illa anomenada Maurici

De Groenlàndia a Maurici i tiro perquè em toca. Una cosa així, semblant al joc de l’Oca, és el món dels viatges. En uns pocs dies he passat de les costes àrtiques i desolades de Groenlàndia a un paisatge tropical que no crec que pugui ser més diferent, amb les palmeres i la canya de sucre com a protagonistes. Confesso que vaig arribar a l’illa una mica malmès, després d’onze hores d’avió des de París, i que em va rebre un cel ennuvolat que no presagiava res de bo, però tot i això em va envair l’eufòria d’aterrar en un nou lloc.
 
Doncs, sí, Maurici es veia una mica lúgubre sota els núvols de tempesta, i més encara quan, a l’arribar a un hotel de la costa est, va començar a bufar un fort vent que sacsejava sense compassió les palmeres. De totes maneres, no em vaig acovardir. En part perquè estava en una terrassa amb vistes al mar (i a les palmeres) i ja se sap que les tempestes, quan estàs a cobert i amb un gintònic a la mà, sempre passen millor.
 
 
Aquí hi ha les meves estimades palmeres, doncs, movent-se com si ballessin al ritme d’un vent huracanat. Mentre les contemplava, per cert, vaig pensar que ja és estrany que una illa es digui Maurici. No sé, és com si es digués Josep o Antoni. Francament, queda millor Zanzíbar o Madagascar, per parlar de dues illes pròximes. El nom l’hi van posar els navegants holandesos en homenatge al príncep Maurici de Nassau, però al quedar-se només en Maurici, sembla poca cosa. Però, en fi, sóc aquí, en aquesta illa de l’Índic que fa la meitat de la de Mallorca i on dues terceres parts de la població són indis. La resta, pel que he vist a l’hotel, deuen ser honeymooners, parelletes en lluna de mel que no paren de fer-se festes.
 
 
En resum, que el més bo de les tempestes tropicals és que no duren gaire. Vénen, armen l’embolic… i se’n van. I llavors pots contemplar una platja de somni i un mar de color turquesa que, francament, no té res a veure amb el de Groenlàndia.