Ants que moren a les carreteres d’Alaska

Després de recórrer més de 2.000 quilòmetres per carreteres solitàries queda clar que els límits entre la civilització i la vida salvatge no sempre estan clars a Alaska. Que els ho preguntin si no als ants, que fa uns anys tenien tot el país per córrer com volien i ara es troben amb la barrera de les autopistes. Segons les estadístiques, uns 250 moren cada any atropellats, i prop d’Anchorage hi ha un cartell que porta el recompte dels morts: 118 des de juliol. Per conscienciar.
Els ants no són l’únic perill d’Alaska. També hi ha els caribús, els óssos i altres espècies. Per si no n’hi hagués prou amb la fauna, a l’hivern la neu i el gel converteixen les carreteres en una pista relliscosa. Afortunadament, el viatge va acabar sense incidents fins a arribar a Anchorage, inici i final de l’aventura.
 Anchorage és com un contrasentit: la gran ciutat envoltada de muntanyes nevades i de wilderness. Neu als carrers, gel a l’asfalt i grans galeries comercials per refugiar-se del fred. Amb una estàtua del capità Cook, que el 1778 va passar per aquí, contemplant la badia des de dalt d’un pedestal.
            Anchorage, la porta de l’aventura, té alguna cosa que et fa sentir bé, però il·lustra també el final del viatge. A partir d’ara, només queden hores i hores d’aeroports i avions per tornar a casa. És el que en bàsquet anomenen “els minuts de les escombraries”, només que en el cas dels viatges són moltes hores d’incomoditats, cansament i son. Al final, no obstant, m’espera la calidesa de la llar i una aparent rutina que deixa de ser-ho gràcies a la memòria del viatge, una experiència que, afortunadament, sempre deixa una agradable pàtina mental que triga molt temps a esvair-se.