Carreteres nevades d’Alaska

Quan aterro a Anchorage, a mitjanit, la neu cobreix la pista i cau una nevada que ho cobreix tot d’un silenci blanc. És l’ambient hivernal que esperava trobar al gener, però el taxista que em porta al centre, un macedoni emmurriat, m’informa, escandalitzat, que “¡estem a 2 graus positius!”. I afegeix, cabrejat: “Abans al gener arribàvem a 30 sota zero. Fa quinze anys que sóc a Alaska i mai havíem tingut un hivern tan suau. El temps està boig, boig”.
             Bé, doncs resulta que el temps, aquí a dalt, tampoc és el que era. La culpa és del canvi climàtic, és clar, al qual no perdona el taxista macedoni. Per sort, en el camí cap a la ciutat, un ant travessa pesadament la carretera com si digués, malgrat tot, “Welcome to Alaska”.
L’endemà deixo la ciutat per sortir de viatge cap a l’interior, on la neu és més autèntica, i fins i tot més blanca, que a la ciutat. El paisatge es torna solitari, inhòspit, alaskià. Només falten uns quants paranyers i buscadors d’or per subratllar que estem en l’estat de l’Última Frontera.
 
Són quilòmetres i quilòmetres de monotonia blanca que em fan comprendre millor el títol d’un llibre de relats de Jack London: El silenci blanc. El cel, per desgràcia, està cobert i no hi haurà aurores boreals aquesta nit, però la nevada indica que hi ha altres al·licients a Alaska. En un alto en un motel de carretera, una dona del sud parla de la soledat d’aquesta terra amb mirada trista. “A Alaska només es pot venir a viure per amor o per ganes d’aventura”, murmura. “Jo vaig venir per amor, però es va acabar. Em vaig separar fa uns mesos, però segueixo vivint aquí i preguntant-me per què no me’n vaig”.
            I la neu no para de caure, esborrant la carretera i esborrant també el passat d’aquella dona d’ulls tristos que un dia va arribar al nord per amor. Són històries d’Alaska, històries de motels de carretera, històries de l’Última Frontera.