Del silenci blanc de Jack London al Grizzly Man

Retorn d’Alaska, però perdura en la ment una memòria del viatge predominantment blanca, blanca com la neu i el gel, blanca com els paisatges d’Alaska, blanca com el terrible “silenci blanc” del qual escriu Jack London. “D’innombrables estratagemes se serveix la Naturalesa per convèncer l’home de la seva finitud”, llegeixo. “I d’entre totes elles la més temible, la més espaordidora, és la passivitat del silenci blanc”.
El silenci blanc, el fred intens, la soledat… són ara idees llunyanes que il·lustren una terra salvatge, inhòspita i, no obstant, atractiva. Mentre torno a la monotonia dels dies de sempre, la memòria insisteix a recordar els dies d’Alaska. Veig a la televisió Grizzly Man, la pel·lícula de Werner Herzog que em torna a Alaska i als joves obsessionats per l’Última Frontera, per una naturalesa en estat pur que s’esforcen a creure innocent. Timothy Treadwell, el protagonista, creia en la bondat d’uns óssos que van acabar per causar-li la mort a Katmai National Park. I penso, mentre assisteixo a la seva mort, en aquell bar de Talkeetna, el Fairview Inn, i en la pell d’ós penjada del sostre.
El gran ós vençut, derrotat, humiliat, mort, en terra de pioners i paranyers, en un vell bar del 1923. Seguiran arribant a Alaska joves idealistes que consideren que la Naturalesa és pura, innocent i generosa, com els protagonistes d’Into the Wild o de Grizzly Man, però Alaska sempre acaba per imposar la dura llei d’una naturalesa de frontera, límit.