Hipnòtiques aurores boreals

En un temps llunyà l’aurora boreal era una cançó del Dúo Dinámico (“Quisiera ser aurora boreal.”). Només paraules; res que es traduís en imatges. Als 20 anys, però, en el meu primer viatge a Lapònia, l’aurora va començar a agafar forma gràcies a una bella noruega de mirada lànguida anomenada Solveig. “L’hivern nòrdic no és tan dur com penseu els mediterranis”, va murmurar sota el sol de mitjanit. “És cert que la nit s’eternitza, neva i fa molt de fred, però ho dónes tot per bo quan veus una esplèndida aurora boreal, amb llums de colors que dansen al cel”.
No penjo cap foto de l’aurora (aquesta correspon al llarg ocàs a North Pole), en part perquè s’ha de ser molt bon fotògraf per captar la seva màgia i en part perquè penso que ni les fotos ni el vídeo fan justícia a les aurores. Per fer-se una idea precisa del que són cal estar una nit sense dormir, passar fred enmig de la nit àrtica i deixar-se hipnotitzar per aquelles llums misterioses que oscil·len al cel, com una cortineta bressolada per la brisa. Meravelloses aurores.
Des que vaig tenir la fortuna de veure la meva primera aurora, fa anys a Islàndia, les he perseguit per Noruega, Suècia, Finlàndia, Groenlàndia, el Canadà… I ara per Alaska, on em descobreixo implorant als déus que es registri una activitat alta i que la nit sigui ben clara. És llavors quan les partícules procedents del vent solar entren en la ionosfera i són desviades cap al pol magnètic; és llavors quan el cel es cobreix de colors evanescents i salta aquella màgia que un amic islandès qualifica de “ioga dels països nòrdics”.
            He vist diverses aurores en els últims dies a Alaska, on les temperatures sota zero glacen la nit àrtica, i espero seguir veient-ne. Com escriu Barry López a Sueños árticos, llibre imprescindible per viatjar al nord, els millors paisatges són els que tenen un component mental. En aquest sentit, les aurores contribueixen a eixamplar la ment i a combregar amb un dels grans espectacles de la Naturalesa.
            És per això que, malgrat el fred, seguiré perseguint aurores pel món, i seguiré deixant-me hipnotitzar per un dels fenòmens més bells i captivadors que conec. I és que amb els anys he après que la bella Solveig tenia raó: l’hivern se suporta molt millor amb les aurores.