I que lluny que és Alaska…

Ja sé que el títol és una obvietat, però quan aterro a Anchorage, després de 28 hores d’avions, aeroports i incomoditats, és el primer que em ve al cap. Sí, senyor, Alaska queda lluny, molt lluny, i jo encara diria més, encara queda més lluny a l’hivern, quan la llum escasseja, abunda la neu i el fred s’intensifica. La sensació de lloc límit creix. El camí és llarg, però et regala imatges meravelloses. Un dels vols m’ha portat de Franfkurt a Seattle, passant per Groenlàndia, i mai oblidaré el paisatge nevat de l’oest del Canadà, amb una successió de muntanyes que es diria infinita.
Al veure aquest paisatge he pensat en el Gran Nord gelat, en els óssos polars, en els buscadors d’or, en els llibres de Jack London… I és que Alaska és territori d’aventura, com si tingués el copyright registrat. Espero que no em defraudi, en especial pel que fa a les aurores boreals, un espectacle únic que és el que em porta fins aquí. De moment, l’aterratge a Seattle també va tenir els seus al·licients, amb un dia de pocs núvols i el contrast entre els gratacels de la gran ciutat nord-americana, un braç del Pacífic i, a l’altre costat, els cims nevats de l’Olympic Peninsula.
No està malament per començar. És la màgia dels viatges, que per moltes hores i molt cansament que acumulis sempre hi ha un moment que et fa pensar que valia la pena arribar fins aquí. I, a partir d’ara, ja a Alaska, les coses només poden anar a millor. Almenys això espero.