Una cita al cementiri de Veenhuizen

El poble presó de Veenhuizen té una personalitat que vas descobrint a poc a poc. Al principi, si exceptuem la presó, sembla molt idíl·lic, amb camps verds, canals, bicicletes. Però quan aprofundeixes t’adones que tot a Veenhuizen sembla estar fet per empènyer els seus residents a escriure novel·la negra. Un exemple, ahir vaig quedar amb uns veïns i el lloc elegit per a la cita va ser el cementiri. “Podem beure alguna cosa allà”, em van dir com si fos un escenari d’allò més normal.
IMG_3036
El cementiri de Veenhuizen té el seu encant, no ho nego. I també la seva història. Es va fundar el 1822, poc després que la Societat de Beneficència inaugurés aquí l’asil que més tard es reciclaria en presó. Durant molts anys van enterrar aquí els vagabunds de l’asil, sense nom i sense làpida, fins que a partir del 1875 van començar a posar-los algun distintiu. “S’estima que hi ha uns 10.000 morts sense nom, i uns 1.600 amb làpida o creu.”, em comenta Pieke, una de les voluntàries del cementiri.
IMG_3029
A Pieke li agrada restaurar les caixes amb flors de porcellana i fulles de bronze o de coure que es posaven abans sobre les tombes. En queden poques, però les restauren amb cura. M’ho explica mentre ens prenem la copa a la caseta de l’enterramorts i jo penso que no seria mala idea obrir aquí un bar que bé podria dir-se L’Última Copa. És només una idea.