Emociona arribar al Victòria, un llac de 70.000 metres quadrats de superfície (el doble de la de Catalunya) que juga un paper bàsic en la història de l’exploració de l’Àfrica. D’aquí neix el Nil Blanc, un riu que recorrerà més de sis mil quilòmetres abans de desembocar al Mediterrani. El primer europeu a veure’l va ser John Speke, quan es va desviar en el seu famós viatge amb Burton, el 1858. Al veure tan gran extensió d’aigua va estar segur que allà naixia el Nil. El va anomenar, en homenatge a la seva reina, Victòria, un nom que es repeteix fins a la sacietat al XIX.
El temps va donar la raó a Speke, que hi va tornar el 1862 per fixar el lloc exacte de la desembocadura, les Ripon Falls, a l’actual Uganda. Speke, no obstant, va morir dos anys després, el dia abans d’un debat amb Burton per discutir sobre l’origen del Nil. Se li va disparar l’escopeta, diuen els seus defensors; la por escènica va poder amb ell i es va suïcidar, diuen els seus detractors. Sigui com sigui, el Victòria acumula llegendes.
Dormo a l’illa de Lukuba (Tanzània), un paradís de butxaca que resulta màgic per les seves curioses formacions rocoses i les seves moltes aus. S’hi està bé, encara que els pescadors de temporada que s’han establert en una de les seves platges no siguin gaire amistosos. Mentre m’adormo, penso en El malson de Darwin, un magnífic documental de l’austríac Hubert Sauper sobre els problemes mediambientals del llac i els abusos que les grans empreses cometen amb els pescadors locals. Pobre Victòria: en unes dècades ha passat de ser un llac mític a convertir-se en la vergonya del medi ambient.
Deixa un comentari
Disculpa, heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.