Sobre l′autor: Xavier Moret

Descripció
És reporter de viatges d'EL PERIÓDICO. El 1998 va publicar el seu primer llibre de viatges, "Amèrica, Amèrica", i el 2002 va guanyar el premi Grans Viatgers amb "L'illa secreta", un llibre sobre Islàndia. Ha viatjat, i segueix viatjant, pels cinc continents i ha publicat, a més d'altres llibres de viatges, incomptables reportatges. www.xaviermoret.com

Posts escrits per Xavier Moret

  • El més famós de la plàcida ciutat de Paro és probablement l’aeroport, ja que per ell entren i surten els milers de turistes que arriben cada any a aquest país de l’Himàlaia obsessionats amb la felicitat. Però Paro és molt més. És, per exemple, el seu carrer principal, amb cases baixes d’arquitectura tradicional, o és el majestuós dzong (meitat monestir, meitat centre de govern) que la presideix. Data del segle XV i el riu que flueix davant i les muntanyes nevades del fons li atorguen […]

    Dies tranquils a Paro

    El més famós de la plàcida ciutat de Paro és probablement l’aeroport, ja que per ell entren i surten els milers de turistes que arriben cada any a aquest país de l’Himàlaia obsessionats amb la felicitat. Però Paro és molt més. És, per exemple, el seu carrer principal, amb cases baixes d’arquitectura tradicional, o és el majestuós dzong (meitat monestir, meitat centre de govern) que la presideix. Data del segle XV i el riu que flueix davant i les muntanyes nevades del fons li atorguen […]

    Continuar llegint...

  • Cada dia que passa penso a veure si tindran raó els habitants de Bhutan quan diuen que ells tenen el copyright de la felicitat. Quan passeges per la vall de Punakha, entre camps d’arròs, temples, monestirs i gent que somriu, t’envaeix la sensació que aquí són feliços. Potser perquè no van tenir televisió fins al 1999, o per allò de la Felicitat Nacional Bruta. De tant en tant, et sorprèn descobrir una casa amb un gran fal·lus dibuixat a la façana. Ho fan, diuen, perquè porta […]

    La ‘fal·licitat’, “made in Bhutan”

    Cada dia que passa penso a veure si tindran raó els habitants de Bhutan quan diuen que ells tenen el copyright de la felicitat. Quan passeges per la vall de Punakha, entre camps d’arròs, temples, monestirs i gent que somriu, t’envaeix la sensació que aquí són feliços. Potser perquè no van tenir televisió fins al 1999, o per allò de la Felicitat Nacional Bruta. De tant en tant, et sorprèn descobrir una casa amb un gran fal·lus dibuixat a la façana. Ho fan, diuen, perquè porta […]

    Continuar llegint...

  • El Gangkhar Puensum, la muntanya més alta de Bhutan, fa 7.540 metres. És alta, molt alta; no en va estem en el cor de l’Himàlaia. De fet, Bhutan és una successió de muntanyes i valls (més muntanyes que valls), cosa que provoca que en els desplaçaments pel país hagis de circular per carreteres serpentines en què sempre hi ha algun pas de muntanya que s’eleva per sobre dels 3.000 metres. Un exemple: el Dochula Pass, a uns trenta quilòmetres de Thimphu. Es troba a 3.150 metres i no […]

    Entre cims de més de 7.000 metres

    El Gangkhar Puensum, la muntanya més alta de Bhutan, fa 7.540 metres. És alta, molt alta; no en va estem en el cor de l’Himàlaia. De fet, Bhutan és una successió de muntanyes i valls (més muntanyes que valls), cosa que provoca que en els desplaçaments pel país hagis de circular per carreteres serpentines en què sempre hi ha algun pas de muntanya que s’eleva per sobre dels 3.000 metres. Un exemple: el Dochula Pass, a uns trenta quilòmetres de Thimphu. Es troba a 3.150 metres i no […]

    Continuar llegint...

  • A Thimphu, la capital de Bhutan, et comenten amb orgull que no hi ha cap semàfor als seus carrers. No sé si això contribueix a la felicitat, però el cert és que no hi ha embussos a Bhutan. És clar que són només 600.000 (50.000 a Thimphu) en un país de la mida de Suïssa, encara que amb muntanyes més altes. En qualsevol cas, a la cantonada principal de Thimphu els guàrdies no semblen gaire aclaparats amb el trànsit.   A la sortida de Thimphu, per […]

    Thimphu, una capital sense semàfors

    A Thimphu, la capital de Bhutan, et comenten amb orgull que no hi ha cap semàfor als seus carrers. No sé si això contribueix a la felicitat, però el cert és que no hi ha embussos a Bhutan. És clar que són només 600.000 (50.000 a Thimphu) en un país de la mida de Suïssa, encara que amb muntanyes més altes. En qualsevol cas, a la cantonada principal de Thimphu els guàrdies no semblen gaire aclaparats amb el trànsit.   A la sortida de Thimphu, per […]

    Continuar llegint...

  • El vol de Kàtmandu a Atur, l’aeroport internacional de Bhutan, és un bon pròleg per introduir-se en la geografia de Bhutan, un regne ocult entre els alts cims de l’Himàlaia. Michel Peissel va escriure el 1971 un llibre titulat Bhutan secret, i cal admetre que aquest petit país, poblat només per 600.000 persones, segueix tenint molt de misteri. El seu nom en bhutanès és Druk Yul, que significa “la terra del tro del drac”, i l’única companyia aèria que vola fins allà, amb un descens final vertiginós, […]

    Bhutan, la felicitat a 250 dòlars per dia

    El vol de Kàtmandu a Atur, l’aeroport internacional de Bhutan, és un bon pròleg per introduir-se en la geografia de Bhutan, un regne ocult entre els alts cims de l’Himàlaia. Michel Peissel va escriure el 1971 un llibre titulat Bhutan secret, i cal admetre que aquest petit país, poblat només per 600.000 persones, segueix tenint molt de misteri. El seu nom en bhutanès és Druk Yul, que significa “la terra del tro del drac”, i l’única companyia aèria que vola fins allà, amb un descens final vertiginós, […]

    Continuar llegint...

  • Hi ha poques coses tan agradables com contemplar un capvespre des del port cretenc de La Canea. Bé, escric cretenc però també podria escriure venecià, perquè després de la Quarta Croada, al segle XIII, els venecians van dominar l’illa, que va ser ocupada posteriorment per genovesos i turcs. La llarga presència turca també ha deixat empremta a La Canea, però quan et trobes a l’acollidor port, que data del segle XV, tot sembla respirar un aire clàssic que connecta millor amb l’esperit venecià. Passejar pels carrers empedrats […]

    El port venecià de La Canea

    Hi ha poques coses tan agradables com contemplar un capvespre des del port cretenc de La Canea. Bé, escric cretenc però també podria escriure venecià, perquè després de la Quarta Croada, al segle XIII, els venecians van dominar l’illa, que va ser ocupada posteriorment per genovesos i turcs. La llarga presència turca també ha deixat empremta a La Canea, però quan et trobes a l’acollidor port, que data del segle XV, tot sembla respirar un aire clàssic que connecta millor amb l’esperit venecià. Passejar pels carrers empedrats […]

    Continuar llegint...

  • El que m’agrada de Creta és que és una illa de mar i muntanya. A diferència de les altres illes gregues, a Creta hi ha cims de més de dos mil metres, com el Mont Ida, de 2.460. Si hi afegim els més de mil quilòmetres de costa, l’oferta és immillorable. En un cotxe llogat pots passar d’un costat a l’altre de l’illa sense problemes, encara que si ho prefereixes pots perdre’t per les meravelloses Muntanyes Blanques. La muntanya, a Creta, sempre és atractiva. Ho és aventurar-se […]

    Les belles muntanyes de Creta

    El que m’agrada de Creta és que és una illa de mar i muntanya. A diferència de les altres illes gregues, a Creta hi ha cims de més de dos mil metres, com el Mont Ida, de 2.460. Si hi afegim els més de mil quilòmetres de costa, l’oferta és immillorable. En un cotxe llogat pots passar d’un costat a l’altre de l’illa sense problemes, encara que si ho prefereixes pots perdre’t per les meravelloses Muntanyes Blanques. La muntanya, a Creta, sempre és atractiva. Ho és aventurar-se […]

    Continuar llegint...

  • Una de les platges més belles de Creta és la que apareix a la pel·lícula Zorba el Grec (1964), de Michel Cacoyannis. Es troba a prop de La Canea, una bonica ciutat de rastre venecià, i es diu oficialment platja de Stavros, però des que als anys seixanta s’hi va filmar la pel·lícula, tothom la coneix com la platja de Zorba. L’aigua és cristal·lina, la sorra daurada i el cercle que dibuixa gairebé perfecte. Al fons es poden veure les muntanyes en què Zorba buscava fer-se […]

    Zorba va ser aquí

    Una de les platges més belles de Creta és la que apareix a la pel·lícula Zorba el Grec (1964), de Michel Cacoyannis. Es troba a prop de La Canea, una bonica ciutat de rastre venecià, i es diu oficialment platja de Stavros, però des que als anys seixanta s’hi va filmar la pel·lícula, tothom la coneix com la platja de Zorba. L’aigua és cristal·lina, la sorra daurada i el cercle que dibuixa gairebé perfecte. Al fons es poden veure les muntanyes en què Zorba buscava fer-se […]

    Continuar llegint...

  • Matala Beach va ser, als anys seixanta i setanta, una platja idolatrada pels hippies, un lloc que es va guanyar per mèrits propis, com Eivissa i Formentera, el dret a figurar al mapa alternatiu d’Europa. Van ser molts els hippies que es van dirigir a Creta només per anar a Matala Beach, una platja envoltada de coves que als segles I i II van ser utilitzades com a tombes. Els hippies hi vivien i disfrutaven banyant-se despullats en unes aigües que, segons la mitologia, havien acollit el mateix Zeus. Quan Zeus, disfressat […]

    Matala Beach, una platja amb ressons hippies

    Matala Beach va ser, als anys seixanta i setanta, una platja idolatrada pels hippies, un lloc que es va guanyar per mèrits propis, com Eivissa i Formentera, el dret a figurar al mapa alternatiu d’Europa. Van ser molts els hippies que es van dirigir a Creta només per anar a Matala Beach, una platja envoltada de coves que als segles I i II van ser utilitzades com a tombes. Els hippies hi vivien i disfrutaven banyant-se despullats en unes aigües que, segons la mitologia, havien acollit el mateix Zeus. Quan Zeus, disfressat […]

    Continuar llegint...

  • Malgrat els excessos restauradors d’Arthur Evans, que va descobrir les ruïnes del palau minoic l’any 1900, val la pena anar a Cnossos. Aquí pot evocar-se l’època llunyana en què Dèdal va dissenyar per al rei Minos un laberint en què regnava el terror del Minotaure, un monstre amb cap de toro i cos humà al qual només va poder vèncer Teseu amb l’ajuda d’Ariadna, filla del rei. Evans va excavar a Cnossos fins al 1941, però va ser una llàstima que preferís el romanticisme reinterpretador a la restauració […]

    La poderosa Creta del palau de Cnossos

    Malgrat els excessos restauradors d’Arthur Evans, que va descobrir les ruïnes del palau minoic l’any 1900, val la pena anar a Cnossos. Aquí pot evocar-se l’època llunyana en què Dèdal va dissenyar per al rei Minos un laberint en què regnava el terror del Minotaure, un monstre amb cap de toro i cos humà al qual només va poder vèncer Teseu amb l’ajuda d’Ariadna, filla del rei. Evans va excavar a Cnossos fins al 1941, però va ser una llàstima que preferís el romanticisme reinterpretador a la restauració […]

    Continuar llegint...