Més articles
  • Els rituals en la península monàstica d’Athos són de los que encongeixen l’ànima. La foscor del katholikon, les parets ennegrides pel fum i el temps, l’hàbit negre dels monjos, la llum vacil·lant de les velas, l’olor d’encens, la brillantor dels ornaments daurats de les icones. Tot contribueix a crear un ambient com d’un altre món; i més quan el ritual s’allarga durant hores i l’aire s’omple dels càntics sombríos dels monjos, privats de qualsevol instrument. Tanto en l’àmbit dels monestirs, carregats d’un indefugible pes històric, […]

    L’altra cara del mont Athos

    Els rituals en la península monàstica d’Athos són de los que encongeixen l’ànima. La foscor del katholikon, les parets ennegrides pel fum i el temps, l’hàbit negre dels monjos, la llum vacil·lant de les velas, l’olor d’encens, la brillantor dels ornaments daurats de les icones. Tot contribueix a crear un ambient com d’un altre món; i més quan el ritual s’allarga durant hores i l’aire s’omple dels càntics sombríos dels monjos, privats de qualsevol instrument. Tanto en l’àmbit dels monestirs, carregats d’un indefugible pes històric, […]

    Continuar llegint...

  • De tots els monjos d’Athos, n’hi deu haver en total uns dos mil, els que més m’emocionen són els monjos vells que avancen molt lentament, a poc a poc i recolzats en el seu bastó, per desplaçar-se per les diferents dependències del monestir. A penes si parlen amb ningú, viuen tancats en un món propi que és impossible conèixer. N’hi ha en tots els monestirs. Conviuen amb els monjos més joves, però no sembla que comparteixin gaire amb ells. Assisteixen als actes religiosos amb devoció […]

    Els monjos més vells d’Athos

    De tots els monjos d’Athos, n’hi deu haver en total uns dos mil, els que més m’emocionen són els monjos vells que avancen molt lentament, a poc a poc i recolzats en el seu bastó, per desplaçar-se per les diferents dependències del monestir. A penes si parlen amb ningú, viuen tancats en un món propi que és impossible conèixer. N’hi ha en tots els monestirs. Conviuen amb els monjos més joves, però no sembla que comparteixin gaire amb ells. Assisteixen als actes religiosos amb devoció […]

    Continuar llegint...

  • Athos és tot un món. Sense dones, sense vaques, sense cabres, sense televisors, sense internet… i amb molts monjos. Athos és un món a part on viuen uns dos mil monjos repartits en vint monestirs emmurallats als peus de la Muntanya Santa, de 2.033 metres d’altura. Tot a Athos respira pau, però cada monestir és un món. N’hi ha de russos, búlgars, romanesos, xipriotes… El primer on vaig anar a parar va ser Vatopedi, on fa vint anys tots els monjos eren de Xipre. Ara, no obstant, les coses han canviat […]

    Els peculiars monjos d’Athos

    Athos és tot un món. Sense dones, sense vaques, sense cabres, sense televisors, sense internet… i amb molts monjos. Athos és un món a part on viuen uns dos mil monjos repartits en vint monestirs emmurallats als peus de la Muntanya Santa, de 2.033 metres d’altura. Tot a Athos respira pau, però cada monestir és un món. N’hi ha de russos, búlgars, romanesos, xipriotes… El primer on vaig anar a parar va ser Vatopedi, on fa vint anys tots els monjos eren de Xipre. Ara, no obstant, les coses han canviat […]

    Continuar llegint...

  • He estat tres vegades a la península monàstica del Mont Athos, a Agion Ors (la Muntanya Santa), com en diuen els grecs. És un lloc únic, a prop de Salònica, on s’aixequen vint monestirs emmurallats que es diria que viuen encara en els llunyans temps de Bizanci, en plena Edat Mitjana. El fet que hi estiguin prohibides les dones, les vaques i les cabres, i que només s’hi pugui accedir amb el Diamontirion, un salconduit firmat per quatre abats, augmenta la tracció i el misteri d’Athos. D’entre […]

    Els impressionants monestirs d’Athos

    He estat tres vegades a la península monàstica del Mont Athos, a Agion Ors (la Muntanya Santa), com en diuen els grecs. És un lloc únic, a prop de Salònica, on s’aixequen vint monestirs emmurallats que es diria que viuen encara en els llunyans temps de Bizanci, en plena Edat Mitjana. El fet que hi estiguin prohibides les dones, les vaques i les cabres, i que només s’hi pugui accedir amb el Diamontirion, un salconduit firmat per quatre abats, augmenta la tracció i el misteri d’Athos. D’entre […]

    Continuar llegint...

  • El trasllat de pelegrins a Terra Santa va ser per als marins de l’Edat Mitjana, segons explica David Abulafia a El gran mar, un negoci molt lucratiu. Suposo que com ho són ara les peleginacions a Roma o a la Meca. La diferència és que els viatges d’abans eren més llargs, més perillosos i més durs, tal com ho explica el dominic Félix Fabri, que el 1480 va viatjar d’Alemanya a Terra Santa. En la seva crònica parla d’incomoditats sense fi, dels cucs de la carn, d’una aigua […]

    Lord Byron i el turisme cultural

    El trasllat de pelegrins a Terra Santa va ser per als marins de l’Edat Mitjana, segons explica David Abulafia a El gran mar, un negoci molt lucratiu. Suposo que com ho són ara les peleginacions a Roma o a la Meca. La diferència és que els viatges d’abans eren més llargs, més perillosos i més durs, tal com ho explica el dominic Félix Fabri, que el 1480 va viatjar d’Alemanya a Terra Santa. En la seva crònica parla d’incomoditats sense fi, dels cucs de la carn, d’una aigua […]

    Continuar llegint...

  • Llegint El gran mar, un interessant llibre sobre el Mediterrani del catedràtic de Cambridge David Abulafia, em trobo amb uns quants paràgrafs que descriuen com era la vida a bord dels vaixells que travessaven el Mare Nostrum al segle XII. Abulafia parteix de l’aventura del geògraf valencià Ibn Yubair, que va sortir de Ceuta en un vaixell genovès el 24 de febrer i va arribar a Alexandria el 26 de març de 1183, des d’on va prosseguir viatge per terra fins a la Meca. El […]

    Els entranyables creuers del segle XII

    Llegint El gran mar, un interessant llibre sobre el Mediterrani del catedràtic de Cambridge David Abulafia, em trobo amb uns quants paràgrafs que descriuen com era la vida a bord dels vaixells que travessaven el Mare Nostrum al segle XII. Abulafia parteix de l’aventura del geògraf valencià Ibn Yubair, que va sortir de Ceuta en un vaixell genovès el 24 de febrer i va arribar a Alexandria el 26 de març de 1183, des d’on va prosseguir viatge per terra fins a la Meca. El […]

    Continuar llegint...

  • A vegades viatges per veure amics, i a vegades són ells els que et viatgen. Vull dir que ells et visiten en nom de l’amistat i per explicar-te coses del seu país. És el que tenen de bo dels viatges, que no només veus llocs meravellosos, sinó que també descobreixes molts amics pel camí; amics que et vas retrobant. És el cas d’Einar, un amic a qui he visitat diverses vegades a Islàndia i que ara està passant uns dies a casa amb la seva […]

    Una visita de la llunyana Islàndia

    A vegades viatges per veure amics, i a vegades són ells els que et viatgen. Vull dir que ells et visiten en nom de l’amistat i per explicar-te coses del seu país. És el que tenen de bo dels viatges, que no només veus llocs meravellosos, sinó que també descobreixes molts amics pel camí; amics que et vas retrobant. És el cas d’Einar, un amic a qui he visitat diverses vegades a Islàndia i que ara està passant uns dies a casa amb la seva […]

    Continuar llegint...

  • S’ha acabat. Per fi he aconseguit fugar-me del poble presó de Veenhuizen. Després de passar tot el mes de juliol en aquest original poble holandès, entre canals, aiguamolls, bicicletes i mòduls carceraris, me’n vaig al sud, a passar calor a casa meva. La veritat és que, un cop vist, a Veenhuizen s’hi viu molt bé. ¡I fresquet! Però al final he fet com els germans Dalton, he demanat el compte i he marxat. Em pregunten els amics si surto amb la condicional. La veritat és que no […]

    Fuga del poble presó de Veenhuizen

    S’ha acabat. Per fi he aconseguit fugar-me del poble presó de Veenhuizen. Després de passar tot el mes de juliol en aquest original poble holandès, entre canals, aiguamolls, bicicletes i mòduls carceraris, me’n vaig al sud, a passar calor a casa meva. La veritat és que, un cop vist, a Veenhuizen s’hi viu molt bé. ¡I fresquet! Però al final he fet com els germans Dalton, he demanat el compte i he marxat. Em pregunten els amics si surto amb la condicional. La veritat és que no […]

    Continuar llegint...

  • Norg, a només 8 quilòmetres de Veenhuizen, és tan bonic que porta amb orgull l’etiqueta de “poble més bonic de la província de Drenthe”. I no n’hi ha per menys. És un poblet agradable d’uns quatre mil habitants, amb una plaça arbrada presidida per una església del segle XIII, quatre o cinc carrers empedrats, dos supermercats, desenes de cases amb encant, uns quants hotels i restaurants, un parell de gasolineres i dos molins restaurats, d’aquests que semblen a punt de foto. Amb totes aquestes dades […]

    El bonic poble de Norg

    Norg, a només 8 quilòmetres de Veenhuizen, és tan bonic que porta amb orgull l’etiqueta de “poble més bonic de la província de Drenthe”. I no n’hi ha per menys. És un poblet agradable d’uns quatre mil habitants, amb una plaça arbrada presidida per una església del segle XIII, quatre o cinc carrers empedrats, dos supermercats, desenes de cases amb encant, uns quants hotels i restaurants, un parell de gasolineres i dos molins restaurats, d’aquests que semblen a punt de foto. Amb totes aquestes dades […]

    Continuar llegint...

  • El poble presó de Veenhuizen té una personalitat que vas descobrint a poc a poc. Al principi, si exceptuem la presó, sembla molt idíl·lic, amb camps verds, canals, bicicletes. Però quan aprofundeixes t’adones que tot a Veenhuizen sembla estar fet per empènyer els seus residents a escriure novel·la negra. Un exemple, ahir vaig quedar amb uns veïns i el lloc elegit per a la cita va ser el cementiri. “Podem beure alguna cosa allà”, em van dir com si fos un escenari d’allò més normal. El cementiri […]

    Una cita al cementiri de Veenhuizen

    El poble presó de Veenhuizen té una personalitat que vas descobrint a poc a poc. Al principi, si exceptuem la presó, sembla molt idíl·lic, amb camps verds, canals, bicicletes. Però quan aprofundeixes t’adones que tot a Veenhuizen sembla estar fet per empènyer els seus residents a escriure novel·la negra. Un exemple, ahir vaig quedar amb uns veïns i el lloc elegit per a la cita va ser el cementiri. “Podem beure alguna cosa allà”, em van dir com si fos un escenari d’allò més normal. El cementiri […]

    Continuar llegint...